Artistes en producció

POLITITZACIONS DEL MALESTAR

_2a PART

3 Projectes a desenvolupar_

POLITITZACIONS DEL MALESTAR aprofundeix en aquestes “altres maneres” de gestionar i polititzar el malestar des dels processos creatius. La dimensió individual esdevé col·lectiva i, els artistes que presentem per tal de configurar aquest itinerari mostren una clara voluntat de “retornar” a la societat allò que aquesta invisibilitza, tot elaborant estratègies per a compartir i prendre la iniciativa.

Proposem una aproximació a diverses accions que presenten certs artistes i col·lectius per tal d’exposar i compartir certes problemàtiques i conflictes des de diversos prismes. En les obres de Rufino Mesa, Virginia García del Pino i el col·lectiu Enmedio trobem aquesta determinació d’abordar el malestar individual i sistèmic, sent essencial en el seu treball el procés, el compromís i una dimensió col.laborativa.

Rufino Mesa_

Cal esmentar que Rufino Mesa, en gran part de la seva producció artística, utilitza accions metafòriques que es converteixen en eines per transformar el malestar. Un exemple és un dels seus projectes, Susurros en un agujero (2003-), on adopta un rol de mediador al demanar a qui participi que cavi un forat i que canalitzi el seu malestar xiuxiuejant-lo. Demana una implicació activa doncs en l'acte de murmurar, l'artista delega la responsabilitat en aquell que decideix desprendre's dels seus conflictes. Rufino Mesa argumenta que l'objectiu últim d'aquestes obres és convertir-se en “serveis públics” perquè tot aquell que ho desitgi pugui alleujar-se dels seus desassossecs. L'individu és autònom, deixa de ser un subjecte depenent, i ha de participar activament en la resolució dels seus conflictes prenent la iniciativa. En una direcció semblant, en Udols i alè (2011), va proposar a estudiants del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona que dipositessin la seva incertesa en dotze tubs de coure. Rufino Mesa explica que l'alè ens remet a l'impuls vital, alhora que els udols responen a la necessitat d'expressar el dolor, la por i el desig de rebel·lar-se contra un sistema que oprimeix. Rufino Mesa ens anima a verbalitzar allò que es silencia, espantant així el temor. L'artista crida a la insurrecció, ens convida a la rebel·lió, a deixar de ser passius en la gestió del malestar.

http://www.dipta.cat/RBIV/comella-escultura-natura-rufino-mesa-un-projecte-de-vida

Virginia García del Pino_   

Virginia García del Pino (Barcelona, 1966) és directora de projectes del Màster de Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i és alhora directora de cinema de no ficció.

Virginia García del Pino desenvolupa una trajectòria com a videoartista on es essencial el gènere documental, doncs les entrevistes formen part dels seus projectes artístics alhora que transmet l’anhel de retratar la realitat des de diversos angles. En varies de les seves obres veiem com es fonen varis relats, apareix una polifonia de veus per tal d’aproximar-se a diferents problemàtiques individuals i col·lectives.

Les seves obres, com Pare de sufrir (2002) i Hágase tu voluntad (2004) s'han mostrat en diversos museus i centres artístics com MNCARS, CCCB, Artium o Matadero, alhora que ha rebut diversos premis.

Obres:

•    El Jurado | 2012
•    Espacio Simétrico | 2010
•    Mi hermana y yo | 2009
•    Lo que tú dices que soy | 2007
•    Hágase tu voluntad | 2004
•    Pare de sufrir | 2002

http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=198

Enmedio_

L’activisme creatiu a Barcelona es concreta en diversos projectes i iniciatives, sent el col·lectiu Enmedio, arte, política y nuevas tecnologías un dels grups més actius en la concepció d’accions col·laboratives i en l’organització de jornades per tal d’analitzar, conceptualitzar i aprofundir en la pràctica artística entesa com una eina de reflexió i d’intervenció social. Enmedio juxtaposa l’activisme amb la creació artística per així articular una sèrie de propostes per qüestionar, provocar, debatre i donar visibilitat a diferents problemàtiques socials emmarcades dins de l’actual context polític i econòmic. Les intervencions es duen a terme a partir de la implicació activa de la ciutadania, de la comunitat, doncs l’art esdevé un detonador per promoure la participació, per passar a l’acció. L’activisme creatiu és un instrument per assolir un canvi social, per irrompre en el teixit de la societat i propiciar accions concretes, tan directes com reivindicatives. Exemples de diverses iniciatives d’Enmedio que reflecteixen directament el malestar social són: “Sí se puede. Pero no quieren” (2013), “Fiesta en el Inem” (2009), “Fiesta Cierra Bankia” (2012) i la campanya gràfica “Sí se puede. Pero no quieren” dels “escraches” organitzada pel col·lectiu Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (Enmedio, 2013). Directament relacionat amb aquesta proposta s’ha desenvolupat el Taller d’Acció Fotogràfica “No somos números” (Enmedio, 2013), en el qual les persones directament afectades pels desnonaments participen en la construcció d’una sèrie de retrats on ells són els protagonistes. Aquestes imatges s’utilitzen posteriorment per ubicar-les a les seus de les oficines bancàries responsables de la pèrdua de la seva vivenda i també s’en fan unes postals –dirigides a les entitats bancàries– on es pot llegir la realitat dels desnonats. Amb aquestes accions queda palès que la participació directa de la ciutadania és essencial. Es parteix d’una concepció artística amb una clara funcionalitat social i política, remarcant la importància del procés en la construcció d’aquestes obres.

Aquesta relació entre el malestar personal i social apareix en les propostes de Rufino Mesa, Virginia García i Enmedio, remarcant que el malestar ha de contextualitzar-se en un marc polític, econòmic i social. Precisament, aquesta decisió de prendre la iniciativa l'esbossa Hannah Arendt quan relaciona la disposició d'actuar amb el compromís social i l'activisme. La pensadora alerta sobre la pèrdua de la individualitat en les societats totalitàries, doncs aquestes comporten una incapacitat per actuar i generar alternatives. Hannah Arendt explica que l'artista és l'únic treballador que sobreviu en un context consumista i hiperactiu sostingut pels homos laborans.